El relat de l'Eduquem: Alter ego

14/10/2021

Alter ego, un relat de Mireia Marés

 

Apaga el mòbil i deixa la mirada perduda.
- Tot bé, Júlia? -li faig jo des de la cuina.
- La Maria, que no em deixa respirar, m'ofega, em persegueix, apareix quan menys ho espero, m'accelera el cor, ... l'odio.
- Ostres, feia dies que no venia...

No hi ha resposta.

La veig de lluny, tota la roba li penja i li cau com una saca per damunt d'uns ossos massa marcats que resguarden una ment cansada de barallar-se amb sí mateixa.

Aprofita el badar de la finestra per mirar-se i agafar aire.
- Aniràs a classe avui?
- No mama, no veus que la Maria no em deixa?
- Va dona, un cop allà segur que tot anirà millor del que esperes.
- Tu què saps, eh? No coneixes a la Maria, quan hi és... quan hi és no em deixa fer res.
- Digues què vols que faci...

No contesta. Mai contesta quan hi ha la Maria, és com un mur enorme que ha aixecat entre nosaltres.
- Júlia...

La sento córrer cap al lavabo, vomita, ho fa molt quan està nerviosa, quan sembla que li falta l'aire, Aquests últims mesos ha vomitat moltíssim. També s'ha aprimat -els nervis són molt traïdors- em dic a mi mateixa i m'ajusto, espantada, la vena que em cobreix els ulls.

El confinament li ha passat factura, es va tancar a casa riallera i xerraire i ara amb prou feines explica res i només plora.

- Fa calor, no trobes?
- No mama, no tinc calor i no insisteixis perquè no em trauré la dessuadora.

S'arremanga una mica les mànigues, la veig que dubta i no sé si intervenir, però em veu de reüll i dissimula.

La Maria. Altre cop la Maria. Sempre la Maria.

M'apropo a la sala, el sol pica de valent, el juny ja treu el nas, la Júlia segueix amb la mirada fixa a la pantalla del mòbil, mentre intenta lligar-se els cabells que li venen a la cara, el gest li delata els braços fins el colze, té unes ferides a l'avantbraç que no havia vist mai -es deu haver rascat amb la porta- penso, però sé que no.

- Què vols? -diu sense ni mirar-me.
- Vols que en parlem? -li dic jo, passant-li la mà per les ferides.
Se les tapa a correcuita i m'aparta. Es posa la mà al pit i marxa. El cop sec de la porta em deixa altre cop fora, no sé acompanyar-la, no sé donar resposta a aquest crit d'auxili que em deixa sorda i sento, un dia més, com s'esmuny entre els silencis.

Maria, aquest alter ego que sembla que ha anat agafant força i gairebé no deixa espai a la Júlia. Vam subestimar-la quan va arribar i ara no sabem com fer-la fora.

Autora: Mireia Marés

El BlogVeure'n més

Cercador

Historial